Aprofitem per entrevistar la il·lustradora Neus Caamaño, nascuda al petit poble de Tarradelles però sevillana d’adopció. La seva personalitat discreta i senzilla, així com el procés fluid d’il·lustració del text, són un reflex del Tao mateix.
Què ha significat per tu afrontar-te a un text mil·lennari com el Tao?
Molt de respecte! Perquè no només representava un text mil·lenari, sinó una filosofia desconeguda per mi. Sí que n’havia sentit parlar, del Tao i de Lao-Tsé, però no tenia idees massa clares del que representaven ni de l’essència de la fiolosofia en si mateixa. Així que el primer que vaig fer va ser anar a la biblioteca a buscar els textos originals. Em vaig llegir el llibre del Tao amb molta calma perquè era obvi que al darrera de les frases senzilles s’amagaven moltes interpretacions, i sentia també que la profunditat de les paraules necessitava el seu temps per fer-se clara.
Ha estat una experiència molt bonica, tant per la sensació de treballar amb un material que ha recorregut i traspassat tantes èpoques, persones i llocs, com pel descobriment mateix que ha significat per mi el llibre del Tao. És com un enorme paisatge al que recórrer quan les presses i les tensions del dia a dia ens atrapen. És com si fos un recordatori del que és essencial, com si et buidés de trampes, excuses i absurditats.
Quines decisions has près, així d’entrada?
De seguida em va semblar obvi que les il·lustracions havien de respectar el caràcter del text: senzillesa, una certa ambigüitat caracteritzada per l’amplitut de significats i molt de blanc per deixar al lector aquest espai d’interpretació personal i per transmetre la quietud i el silenci que desprenen les pàgines del Tao.
Dius que el procés creatiu ha estat molt fluid, com el Tao mateix… com t’han vingut les imatges, les associacions que has creat?
Sí, el procés ha estat especialment fluid perquè era com si el text mateix m’estigués guiant o aconsellant. Dit així sona molt místic però, en realitat, aquest procés ha tingut un caràcter més aviat terrenal, pràctic: anotava i esbossava totes les idees, sense pensar si eren bones o no, les desenvolupava fins al punt que veia que si continuava ja estava forçant la màquina. Llavors observava la feina feta, intentant no jutjar-la, i la deixava descansar per tornar-la a visitar amb una mirada el més fresca possible. I en aquell moment veia si tenia sentit el que havia fet, si li faltava o li sobrava alguna cosa… De tots els proverbis que recull el llibre que hem fet, intentava no perdre de vista uns quants a l’hora de treballar. Són aquests:
“Quan no ho busques, ho trobes.”
“El nus es desfà sol quan no busques cap premi, ni t’omples el cap de plans, idees o sorolls.”
“Si remenes massa el llucet dins la paella, es trenca i es desfà. I això passa amb tot.”
Perquè aquesta contenció cromàtica?
Una mica pel que et deia abans: per això de seguir la línia que marca el text, recalcant la senzillesa i l’austeritat del llenguatge (i que llegim clarament en el fragment “Massa colors alhora et ceguen”). Sí, va ser una de les primeres decisions clares que vaig prendre per crear il·lustracions que anessin de la mà del text d’una manera natural. Vaig escollir el vermell i el blau per ser dos colors gairebé complementaris, que simbolitzen els binomis presents en totes les coses i que, tot i que poden representar visions oposades, també porten implícita la idea d’equilibri o compensació. I el mateix amb el blanc i el negre (i tota la gama de grisos que hi ha entre ells).
El fet de ser un text d’Orient t’ha influït, en algun aspecte?
M’ha influït en la manera de llegir el text i fer l’exercici d’imaginar-me què representa o ha representat en la cultura xinesa/oriental. A vegades és difícil entendre o aplicar la filosofia del llibre aquí i ara. Per això em sembla important fer aquest exercici de contextualització per després poder-la adaptar al nostre entorn. Hi ha certs elements a les il·lustracions que són referències directes a la Xina (les muntanyes, el bambú, la barca) però, en general, la intenció no ha estat utilitzar un imaginari oriental.
Quins materials i tècniques fas servir?
És un barreja… Vàries tècniques analògiques (ceres, llapis de color, grafit, llapis conté, tinta, aquarel·la, etc.), molts dibuixos i textures escanejades i, finalment, tècnica digital per fer la composició dels elements i petits retocs de color.
Que era important per tu, en aquest llibre?
Per tractar-se del tipus de text que és, em semblava molt important que la persona que l’il·lustrés se sentís, d’alguna manera, reconeguda en el que diu el Tao. Com deia abans, jo no sabia gairebé res d’aquesta filosofia quan em va arribar l’encàrrec, així que va ser una alegria i un descans comprovar que la meva manera de pensar o de fer (o, més ben dit, com m’agradaria pensar o actuar) té bastants punts en comú amb el pensament taoista. I, és clar, crec que aquest ha estat un dels factors que ha ajudat més a fer que els processos de la feina fossin fluids.
Trobo que les guardes són d’una bellesa extraordinària. Com s’aconsegueix aquesta senzillesa?
Les guardes són un format peculiar. Són com un “a més a més” i donen molt de joc perquè les pots enfocar des de tants punts de vista! M’agrada veure-les com si fossin pistes, a vegades com una broma o com un joc personal que es poden permetre els autors. En el cas del Tao volia que fossin un resum d’una de les metàfores que més utilitza el text: l’aigua i les seves característiques i repercussions. A les guardes del Tao veiem el moviment expansiu de l’aigua (a la superfície d’un riu, per exemple, causat per gotes de pluja), però podem intuir, sense veure-ho, el que acaba de passar (com cau la gota) i el que seguirà (com es van expandint els cercles). És la idea del cicle de l’aigua, que no té principi ni final, i que es pot connectar amb tot.
Diries que és un llibre per nens o per tothom?
A aquesta pregunta sempre contestaré que per tothom! 🙂 Tots els llibres són per tothom perquè es poden llegir de moltes maneres.
Moltes gràcies, Neus! És sempre un plaer parlar i treballar amb tu! Ja farem més coses plegades!