Vaig néixer la vigília d’un dia festiu, un 14 d’agost, quan l’estiu ja fa olor de raïm i l’endemà el sol es posa les millors gales. M’agrada pensar que vaig arribar al món entre música, cançons, penjolls de raïm i la veu vestida de festa de la meva mare.
Visc en un poble de castell, llegendes i històries. De petita escoltava les que m’explicaven els meus avis. La meva àvia parlava, i jo, sense moure’m del seu costat, viatjava a temps antics que per a mi resultaven molt nous. Ho feia també al compàs de les tecles de la màquina d’escriure del meu avi, preguntant-me quantes històries devien cabre dins aquells petits cops. Tac, tac, tac. Era com si algú em cridés des de molt lluny per portar-me contes i poemes.
No sé què tenen alguns sons, però hi ha records que s’hi queden a viure… Potser per això m’agrada tant cercar el que el temps va deixant enrere, el que avui viu a la memòria. Potser per això el meu cor es va omplir de versos, de personatges, de relats que anhelen ser llegits per no ser oblidats. Deu ser que en la veu i el tecleig de la meva àvia i del meu avi jo ja era escriptora.
