Elena Bernabè

Des de petita he somiat d’esdevenir escriptora. Als nou anys vaig demanar als meus pares que em regalessin una màquina d’escriure, i a partir d’aleshores la melodia del moviment de les tecles va impregnar els meus dies. Parlava poc però escrivia moltíssim. Cartes, contes i diaris van acompanyar la meva infància i, sobretot, la meva adolescència.
A les portes de la universitat, em vaig trobar amb un dilema: vaig a la Facultat de Lletres o a la de Psicologia? Vaig triar la segona, i només molts anys més tard em vaig adonar que tots dos camins estan molt connectats. Ara escric des del pou meravellós de la psicologia, del món interior.
Escriure és per a mi com una meditació, una immersió en un món paral·lel on puc donar forma a les meves emocions i pensaments, on neixen coneixements, idees i solucions. He aconseguit fer realitat un dels meus somnis més grans, i dono gràcies a la vida, a les seves portes tancades, als seus nos, a les seves invitacions i a les pedretes que m’ha anat mostrant al llarg del viatge: m’he sentit amorosament acompanyada en aquesta meravellosa missió terrenal.