Em dic Flavia. El meu nom sempre sorprèn la gent quan em pregunten com em dic. Potser per això, des de ben petita, m’han atret les paraules. Als cinc anys vaig començar a tocar el piano, i als set ja volia posar lletra a les meves cançons. Vaig començar a escriure poemes, després contes i més tard novel·les.
¿Un secret? Sempre busco idees sota les pedres. I allà les trobo, esperant-me.
M’agraden molt els llibres. Quan n’obro un, és com entrar en una cova màgica o arribar a un planeta encara per descobrir. Em passo hores i hores llegint, moltes vegades a bord del meu veler, el Proteo. Perquè resulta que també m’agrada molt navegar. Com si fos una pirata. I aleshores m’imagino que arribo a illes desertes o a terres desconegudes. Que conec animals que parlen o arbres que caminen.
Crec que nosaltres, les persones que ens dediquem a escriure, som molt, molt amigues de les persones que llegeixen els nostres llibres. I estic convençuda també que us fareu molt amics i amigues de la Haru i els seus alumnes. ¿Oi que vosaltres podríeu ser un dels nens o nenes que viuen al dojo? Imagineu-vos-ho!