La meva mare estimava els arbres i els boscos, i he tingut la sort que em deixés en herència aquest amor i una col·lecció de llibres de boscos. Després em va veure plantar arbres. Dos teixos que seran mil·lenaris quan tu i jo ja no hi siguem. Ara ja tenen trenta-cinc anys i fan més de quinze metres. Diuen que les fulles dels teixos són verinoses, però a mi em sembla que són «beneficioses». A mi em fan molt de bé; em donen pau, serenor. Amb la meva dona també he plantat xiprers columnars, cedres de l’Himàlaia, un auró vermell, avets, un taronger, un «bola de neu», una xicranda i… una noguera. Tots ens han acompanyat en aquesta vida, i restaran aquí.
Sota l’ombra d’una perera molt vella, vaig escriure un dels meus primers llibres, i, amb aquests davant els meus ulls, he escrit la resta. Escric sobre arbres, sobre cavalls, sobre ocells i gats, sobre gossos… I també sobre infants, perquè, per als meus ulls ja vells, un infant és el mateix que un arbre: encara serà aquí quan jo ja no hi sigui, veurà coses que ara jo no em creuria, perquè tots dos, arbre i infant, són el futur. En aquest llibre, s’uneixen tots dos: una nena i una noguera. Una noguera que ja seria llenya si no hagués estat per la tendra carícia d’una nena que, com jo, i segurament com tu, també estimava, estima els arbres. Aquesta és una història d’amor i de vida. I ja és teva.