Vaig néixer a Ripollet del Vallès, la tardor de l’any 1966. Ser un nen molt introvertit no ajudava gens, i, en canvi, vaig ser extraordinàriament afortunat: vivia al camp i sempre m’he sentit molt proper a animals i plantes, terra i aigua. Vaig tenir una àvia estimadíssima, Maria, que no parava de xerrar del món i dels seus contes. La mare amb les seves pel·lícules; el pare estimant natura, música i literatura; el meu germà, el joc, i el meu gos Blodo, una companyia de llum. Són regals com ocells.
Les paraules en poesia em fascinen. No tenen res a veure amb el llenguatge de cada dia. Són animals vius. Són paraules que fan coses. Com les que diuen els ocells, els arbres i les balenes. O els infants quan no saben que existeixen. M’enamora el fet que, mentre s’escriu, i també mentre es llegeix, un ja no té nom. És un bosc.
La vida ha estat generosa. Sempre ho és, ben mirada. Tan bondadosa, tan aspra, tan rica, tan humil. Tan «mentrestant, en un altre lloc». Gràcies.
