Vaig plorar per primer cop fa quaranta anys, en una ciutat de la perifèria de Barcelona.
Un temps després vaig oblidar com es plorava i com es parlava. El que sí que recordava era com es dibuixava, així que dibuixava les paraules que no em sortien i les llàgrimes i els crits que m’havia empassat. I també sols, bruixes, cases, princeses i micos.
Això va ser fa molt de temps i ara només m’oblido de parlar a estones i he après a plorar de moltes maneres diferents. Fins i tot n’he inventat algunes de noves, per exemple fent el pi.
Un dia vaig descobrir que podia anar a una escola per aprendre a ser il·lustradora i m’hi vaig tirar de cap. Era una escola màgica, crec.
Així que encara dibuixo i ara també ho faig per guanyar-me la vida.
Vaig començar dissenyant estampats per a roba, però ara el que més faig és il·lustrar contes i fins i tot de vegades m’atreveixo a escriure’ls.
També dibuixo per plorar, quan no em surt, o per parlar, quan no trobo les paraules. Moltíssimes vegades ho faig per jugar.
M’agrada quan s’inunda la casa i s’han d’improvisar barques amb els mobles.
(biografia de PER QUÈ PLOREM?)
Vaig néixer l’any 1978 a la ciutat de Terrassa.
Tinc la sort de dedicar-me a il·lustrar i a escriure històries des de fa uns quants anys.
El que poca gent sap és que també soc una gran col·leccionista de pors. Tinc una por vermella i brillant com la sang fresca; una altra és grossa, fosca i llefiscosa; també en tinc una de petita com un gra d’arròs, i una altra que sap xiular. Un cop vaig tenir una por que se m’assemblava, però tenia els ulls més grossos. També vaig tenir una por amb forma d’ou negre, pesat i fràgil, com el que he dibuixat en aquest conte.
Dibuixar no em fa por gairebé mai; és de les coses que més m’agraden del món. També m’agraden molt els boscos, compartir històries, la meva filla Ariadna, els porcs senglars i quan aconsegueixo fer una cosa encara que m’espanti.
Si pogués, viuria sempre a l’aigua.
(biografia de PER QUÈ TENIM POR?)
Vaig néixer fa 44 anys a Terrassa, a prop de Barcelona.
Quan em pregunten pel que faig, explico que em dedico a il·lustrar llibres des del 2013, també n’he escrit algun, tinc cura de la meva filla Ariadna, intento inventar coses, jugar amb les meves amigues, passar temps a la natura i somiar molt i bé.
Si em preguntéssiu pel que no faig, us diria que a la part de mi que s’assembla al Colibrí li hauria agradat ser guitarrista punk, ballarina, detectiva, directora de cinema, guionista, veterinària, granota o senglar.
Però la part de mi que és Berbena fa que em quedi aquí, observi i gaudeixi de la sort de treballar fent llibres, que poden tractar d’una guitarrista punk, una ballarina, una detectiva, una directora de cinema, una guionista, una veterinària, una granota o un senglar, entre altres coses.
(biografia de BERBENA I COLIBRÍ)
Gairebé sempre m’ha costat estar-me quieta. De petita, la meva àvia Dulce em va ensenyar a fer cadenetes (així es comença amb el ganxet i una es concentra), però no vaig tenir prou paciència o destresa per fer servir l’agulla ni per passar a la fase següent: teixir, teixir i teixir com feien ella, la meva mare i la meva germana.
Però sí que aconseguia concentrar-me quan l’àvia ens explicava un conte. Ella narrava i teixia, brodava, cosia… A vegades, al costat de la llar de foc, i a l’estiu, al pati, mirant les estrelles i espantant mosquits.
Per dibuixar també s’ha de saber estar-se quieta, amb gairebé tot el cos. I això sí que vaig aprendre a fer-ho per pura necessitat, per traçar els meus propis mapes i recórrer-los, igual que elles traçaven els seus.
Encara no he après a fer ganxet, però he intentat pintar-lo, tot i que qualsevol semblança amb la realitatés pura coincidència.
(biografia de PETITA, MARE, ÀVIA)
