Ana Sender

  • Il·lustradora

Vaig plorar per primer cop fa quaranta anys, en una ciutat de la perifèria de Barcelona.

Un temps després vaig oblidar com es plorava i com es parlava. El que sí que recordava era com es dibuixava, així que dibuixava les paraules que no em sortien i les llàgrimes i els crits que m’havia empassat. I també sols, bruixes, cases, princeses i micos.

Això va ser fa molt de temps i ara només m’oblido de parlar a estones i he après a plorar de moltes maneres diferents. Fins i tot n’he inventat algunes de noves, per exemple fent el pi.

Un dia vaig descobrir que podia anar a una escola per aprendre a ser il·lustradora i m’hi vaig tirar de cap. Era una escola màgica, crec.

Així que encara dibuixo i ara també ho faig per guanyar-me la vida.

Vaig començar dissenyant estampats per a roba, però ara el que més faig és il·lustrar contes i fins i tot de vegades m’atreveixo a escriure’ls.

També dibuixo per plorar, quan no em surt, o per parlar, quan no trobo les paraules. Moltíssimes vegades ho faig per jugar.

M’agrada quan s’inunda la casa i s’han d’improvisar barques amb els mobles.