Néixer en una illa és una cosa curiosa. Sempre penso que, si hagués nascut uns passos més cap a la dreta o uns metres més cap a l’esquerra, hauria sortit dels carrers de Las Palmas de Gran Canaria i hauria nascut al mar. Llavors potser ara seria un peix. Això suposaria coses estupendes, com ara veure esculls de corall o bussejar durant hores sense haver de sortir a prendre l’aire. Però no podria escriure contes o, si ho fes, tots serien paper mullat. Mala peça al teler.
Per sort vaig néixer a terra ferma, i allà vaig agafar el llapis ben aviat i vaig començar a escriure històries. El meu primer llenguatge escrit va ser la poesia, una manera precisa i deliciosa de comunicar-se amb un mateix, amb els que tens a prop i amb aquells que no coneixeràs mai. Després van venir els contes, les novel·les, el teatre i qualsevol forma artística on la paraula se sentís còmoda.
Per què plorem? va néixer de l’instint. A vegades, busques les paraules exactes per explicar una història; però altres vegades (i aquestes són les millors) són elles les que et porten fins a la taula i et dicten el que has d’escriure. En aquest conte, amb aire de poema, intento respondre la pregunta d’un nen que podria ser el meu fill o el meu jo de fa uns quants anys. O potser, sense saber-ho, vaig escriure aquest conte precisament i solament per a tu.
(biografia de ¿PER QUÈ PLOREM?)
Visc en una vall que fa olor de taronja. De petit, curiosament, el taronja era el meu color preferit.
Avui, uns quants anys després, gaudeixo dels altres colors que trobo pel camí: el vermell que viu en el foc, el rosa que vesteix els ametllers, la tinta negra sobre el full en blanc.
Com passa en aquest llibre, jo vaig tenir i tinc les meves pors. Si m’ho permets, te n’explico una:
Durant un temps, quan acabava d’escriure un conte o un poema, em pensava que seria l’últim. Que potser m’havia quedat sense idees. Sense res per explicar. Tenia por que no se m’acudissin més històries.
En aquella època pensava que els relats i els versos sorgien del meu cap. A poc a poc vaig aprendre que les grans històries no venen de la ment, sinó de la vida. I que la vida és inesgotable.
Per això aquesta por se’n va anar. Perquè estic convençut que mentre hi hagi foc i ametllers per contemplar, continuaran naixent històries que mereixin ser explicades.
(biografia de ¿PER QUÈ TENIM POR?)
Des que es va publicar el meu primer llibre —l’any 2013—, he escrit moltes històries i versos en què les aus són protagonistes. Tanmateix, fins ara mai no havia escrit res sobre plantes. Honestament, em sento un gran desconeixedor del seu univers. Per sort, els autors no hi som per explicar el que sabem. És més aviat a l’inrevés: els protagonistes de les nostres històries i les seves trames ens demanen ser explicats perquè sapiguem coses d’ells. Perquè aprenguem amb ells.
El Colibrí —amb la seva voluntat inesgotable— és un gran mestre. És el motor que em porta a espicossar diferents disciplines literàries: des de la creació de contes per a nens i nenes fins a la dramatúrgia descarada d’una obra de teatre social. Amb el seu aleteig, també m’acosta a escenaris llunyans per narrar les meves històries. I, és clar, a tenir sempre la maleta a punt.
L’aparició d’aquest àlbum em convida a fixar-me en la Berbena. Amb aquesta història espero aprendre de la seva pausa i del ritme encalmat de la seva saba.
(biografia de BERBENA I COLIBRÍ)
Si hagués de ser una au, seria un escrivà palustre, és clar. Així, a més de volar, podria seguir omplint els quaderns de versos. O, millor, seria una oreneta per tornar a aquells llocs on vaig ser feliç: l’escenari, la llar, la carretera… O un xatrac bengalí? Això d’anar despentinat per la vida també m’agrada… I la música! La música m’encanta! Aleshores… un roquerol? O, espera, espera… Un pica-soques! Quina meravella ser a prop de la fusta! O, vinga, un canari!, que per alguna cosa vaig néixer a les illes. Hi deu haver algun ocell que expliqui contes? Seria genial! Ai, no ho sé. Mentre m’ho penso, seguiré mirant el cel.
(biografia de LA CANÇÓ DE L’OCELL TOC)
