Hem preguntat a l’Alex Nogués i al Guridi com va néixer PARCO, i aquí teniu les seves respostes i reflexions. Un escriptor de La Bisbal de l’Empordà i un artista de Sevilla conjuren i fan una proposta agosarada, lúcida, emotiva, que llancen obertament al facebook, per si “hi ha algun editor a la sala”. AKIARA accepta el repte.
Com va néixer Parco?
ALEX: Parco va néixer d’una conversa digital amb Guridi. Feia temps que volíem treballar junts. Mentre esperava que arribés el moment, jo li havia anat reservant ja alguns textos. Un dia, em va demanar que n’escrivís un sobre “un muertecito”. Que tingués un to festiu. I que no estigués enfocat des del punt de vista de cap religió. Jo feia temps que intentava escriure sobre la mort. Necessitava un “clic”, i es va produir aleshores.
GURIDI: La mort és una de les meves grans pors. Soc una persona molt vital, i la idea de la no-existència m’ha provocat sempre molta inquietud. Amb Parco volia vèncer aquestes pors, i em sembla que l’Alex va captar la idea des del primer moment. Per a mi, el seu text ha estat revelador i molt, molt terapèutic.
Per què teníeu ganes de treballar junts?
A: Aquesta pregunta és molt fàcil per a mi. Qui no voldria treballar amb un il·lustrador amb el talent i la sensibilitat de Guridi?
G: L’Alex és un dels escriptors d’àlbum més espectaculars que conec. És capaç de transmetre sentiments increïbles amb cada paraula, amb cada silenci; a més, crec que tenim en comú l’amor per moltes coses.
I com va ser el procés d’il·lustrar aquest llibre?
G: Molt complicat: havia de crear amb pocs elements, treballar amb aspectes que són a la ment de molta gent, donar forma a l’esperit del poble, situar cada escena i jugar amb els negres. Vaig trigar molt a decidir el tractament del color i el gest del traç, però un cop ho vaig haver aconseguit, tot va fluir ràpidament.
Per què és tan mexicà?
A: Va ser gairebé inevitable. Quan poses de costat les paraules mort i festiu, et ve al cap Mèxic i ja no se’n va.
G: Perquè l’esperit mexicà de la mort era necessari per enfocar la història cap a un terreny positiu, no cap a la tragèdia.
Hi ha molta gent que no vol parlar de la mort amb els més petits. És un tabú a la societat actual?
A: És un tabú, sense cap mena de dubte. I és estrany. La mort és una cosa dels vius, però la deixem tota per als morts. La societat tecnocientífica ha matat els seus déus, però no ha construït una espiritualitat alternativa. Hauríem de mirar la natura i contemplar la dansa de la vida i la mort, que ho explica tot.
G: Amén!
Per acabar, com creieu que ha de ser un bon àlbum il·lustrat?
A: Un bon àlbum il·lustrat ha de contenir alguns ingredients que són comuns amb els de qualsevol bon llibre:
• Ha d’emocionar tant els autors com els lectors.
• Ha d’aconseguir que els lectors lamentin haver-se’l acabat; els ha de fer una mica de mal separar-se’n.
• Ha de fer que els autors i els lectors notin que han canviat en algun aspecte.
• Les paraules que conté han de fer pessigolles als lectors en algun moment o altre; el llenguatge, d’alguna manera, els ha de sorprendre.
Però també té ingredients propis, que s’han de respectar:
• La il·lustració i el text han de jugar, i el lector ha de participar en aquest joc.
• El punt de vista de la il·lustració ha de ser sorprenent.
• Entre el text i la imatge s’ha de construir un món que vagi més enllà del que es narra.
• Les imatges han d’aspirar a ser una obra d’art.
G: I jo afegeixo:
• Ha d’implicar els lectors i les lectores, no els ha de deixar indiferents.
• El ritme de la melodia ha d’estar en consonància amb la història que explica.
• El codi que s’hi faci servir, tant pel que fa al text com a la imatge, ha de ser adequat per al públic al qual s’adreça.
• Ha d’ajudar-te a sentir, imaginar i descobrir; t’ha de seduir.
Moltíssimes gràcies a tots dos! Ha estat un plaer treballar amb vosaltres… ho repetirem!
Traducció de Teresa Guilleumes